En el cor de la Mediterrània s’estén, entre la costa peninsular d’Italia i les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília, la mar Tirrena, el nom de la qual deriva de la paraula amb la qual els grecs anomenaven els etruscs. En el veler Onas l’hem creuada moltes vegades des de Bonifaci, el canal entre les illes de Còrsega i Sardenya, sovint amb vents favorables que ens han permès navegar molt ràpids en les rutes cap a Roma, Croàcia o Grècia. També l’hem remuntat en sentit contrari, en les rutes de tornada a casa, amb una mica de pressa, amb una mica de por de les mestralades i els temporals de tardor. Hi hem fet campanya d’estiu diverses vegades amb base a Roma: Cap al sud anàvem cap a les illes Pontines, les illes de la badia de Nàpols i la desconeguda i atractiva costa peninsular. Cap al nord navegàvem fins a les illes Toscanes i la Liguria.
En les darreres entrades del blog vam escriure sobre la travessa de Barcelona a l’Alguer, la travessa de Sardenya a Sicília i els creuers per la costa nord de Sicília dels mesos de juny i juliol. En aquesta entrada mirarem d’explicar la travessa de la mar Tirrena realitzada durant el juliol i l’agost en tres etapes: De Sicilia a Nàpols, de Nàpols a Roma i de Roma a Còrsega. Som-hi!
El primer embarcament tirrè, a Sicília, va caure en dimarts però era el dia de la verge del Carme i vam pensar que la celebració de la nostra festa patronal compensaria qualsevol mal auguri. Vam unir-nos, doncs, a la processó corrent rere la verge que anava sobre rodes pels carrers de Milazzo fins que no vam poder més. L’endemà vam salpar cap al nord per a visitar de nou les illes Eòlies, un arxipèlag espectacular que visitem sovint, però al pic de l’estiu hi ha massa superiots, massa onades als ancoratges provocades pel pas incessant i rapidíssim de les motores i massa preus ridículs per excessius. Preferim anar cap a zones menys conegudes i més acollidores.
Després de passar uns dies fondejant a Vulcano, Lipari i Panàrea salpàrem un vespre de mitjans de juliol per a passar sota la impressionant Sciara di Fuoco del Stomboli, aquest any a plena potència. Un espectacle impressionant, sobretot a la nit quan la lava i els espetecs del volcà són clarament visibles. Navegàrem en la calma nocturna rumb al nord i a poc a poc deixàrem d’escoltar les explosions i perdérem de vista, ja de matinada, el riu de lava.
Vam recalar, després de navegar tota la nit fent guàrdies, a la costa peninsular italiana prop de la punta Licosa, a la Campània i llençàrem el ferro en una badia d’aigües transparents sota una espessa pineda. Aquest és un tram de costa poc visitat pels iots, pràcticament només hi ha barques italianes, hi ha ports acollidors, pobles bonics i senzills com Acciaroli o Castellabate que mereixen una visita. Aquest cop vam amarrar a Agropoli, al peu de la vila fortificada, on la tripulació va celebrar l’arribada amb una pizza en un pintoresc restaurant de la vila vella.
Els següents dies vam navegar a vela aprofitant les brises costaneres fins a arribar a la costa Amalfitana i es va acabar la calma. L’espectacle dels poblets acaramullats sobre els drets pendents arbrats és corprenedor, com ho és l’onatge provocat per centenars de motores navegant a tota màquina i les hordes de turistes lluitant a cop de colze per la postal, el vestidet o el vermut a preus astronòmics. Nosaltres vam col·laborar en el manteniment d’aquest patrimoni mundial aixecat amb el treball feixuc de diverses generacions d’homes i dones pagant una petita fortuna per una boia a Positano, ja que havíem enrocat una àncora en aquests fons fa uns anys i no vam donar opció a fondejar. De totes maneres, passar la nit al peu d’aquesta costa i contemplar des de la coberta del veler com es va il·luminant amb les primeres llums del dia compensa el dispendi. Després d’esmorzar vam salpar per a navegar sota els costeruts pendents de la costa Amalfitana cap a la no menys turística i concorreguda illa de Capri. Vam recalar a la costa sud de l’illa per a fer una capbussada i prendre un vermut entre uns quants centenars d’embarcacions al peu dels famosos Faralloni.
Acabàrem aquesta primera travessa de la mar Tirrena a Castellammare in Stabia, a la badia de Nàpols, una escala habitual del veler Onas. A més de fer la neteja, la compra i preparar-ho tot per a rebre la nova tripulació vam trobar una estona per a pujar al Vesubio i gaudir d’una superba vista del golf. El nou grup, tripulants habituals del veler Onas, venia de passar uns dies a la capital de la Campània, per això un cop llestos vam creuar la badia a vela navegant directament, sota l’imponent Vesubio, fins a l’illa de Procida i fondejar davant de les casetes multicolors de Coricella, un dels barris de pescadors més bonics de la Mediterrània on vam desembarcar, amb l’embarcació auxiliar, per a fer un tomb pel poble i saludar l’amable propietari del nostre restaurant preferit.
L’endemà navegàrem fins a la propera illa d’Ischia, eren les festes de santa Anna, patrona de l’illa i del veler Onas i ho vam celebrar amb un espectacle pirotècnic impressionant des del Castello Aragonese, la fortalesa aixecada pel rei català Alfons V a mitjans del segle XV.
A finals de juliol el temps volia canviar, s’acostava un front fred i vents contraris forts. Estava clar que hauríem de buscar un bon refugi i esperar que passés el tràngol. Vam navegar, doncs, molt ràpids aprofitant les primeres fuetades de vent, favorable encara, fins a Ventotene. Una petita illa amb una història trista. L’emperador August hi construí una sumptuosa vil·la de vacances que incloïa un port, piscines termals, cisternes i aqüeductes però hi fou desterrada Júlia, la seva pròpia filla i altres dones destacades de la família imperial. Deshabitada des del segle VII, els borbons la repoblaren amb forçats i construïren una temible presó per a presoners polítics i condemnats a cadena perpetua en un illot proper. Des dels anys 30 del segle XX els feixistes hi confinaren més de 900 opositors al règim. Tres d’ells escrigueren el 1941 el Manifesto di Ventotene que inspiraria més endavant el procés d’integració europea. Avui en dia és un lloc tranquil i agradable, amb un dels ports més bonics del món, poques platges i una llibreria fantàstica. Amarràrem a l’antic port romà excavat en la tova volcànica de la costa, una roca porosa que es pot treballar amb certa facilitat. Els enginyers romans el van dissenyar en forma de “L”, amb una platja artificial al fons del canal d’entrada que esmorteix les onades. La maniobra per a entrar-hi no és fàcil, el canal és estret i cal fer un gir de 90 graus però mentre en aquest port amb més de dos mil anys d’antiguitat aguantàrem les dues nits de temporal sense massa molèsties al port nou, molt proper, les embarcacions es movien salvatgement i trencaven amarres…
Finalment, amb mar grossa però amb el vent calmant progressivament navegàrem, pantocada a pantocada fins a l’illa de Ponza. Hi arribàrem blancs de sal i cansats però amb temps per a fer una capbussada en les cristallines aigües de la cala de l’Inferno, fer un tomb pel poble, animat i “molt italià” i Salpar després de sopar a bord unes fantàstiques mandonguilles amb sèpia. No ens feia massa gràcia passar de nit entre les nombroses illes i illots propers a Ponza però calia recuperar el temps perdut i, un cop a mar obert, navegàrem tranquils i prou còmodament malgrat la mar de fons, sota un cel estrellat i sense massa tràfic. Arribàrem l’endemà a mig matí al Porto di Roma, a Òstia, abans d’una nova tongada de vents del nord. Aquesta ha estat una base habitual dels nostres viatges en els darrers anys. És un port segur tot i que l’entrada amb ponents forts és perillosa i tendeix a omplir-se de sorra, es troba en un suburbi desmanegat i lleig però és molt a prop de l’aeroport, té bugaderia, un supermercat a una distància raonable i hi fan unes pizzes al taglio boníssimes, no es pot demanar massa més. A més, aquest cop, vam tenir prou temps per a escapar-nos a Roma, segurament la nostra ciutat preferida, passejar prop del vaticà, sopar al Ghetto, l’antic barri jueu (Gràcies Marta!) i tornar xino xano per la vora del Tiber fins a Piramide per a agafar el darrer tren a Òstia.
Un cop embarcada una nova tripulació emprenguérem la darrera etapa per la mar Tirrena d’aquesta temporada que ens havia de portar fins a la Toscana i Còrsega. El primer dia vam navegar ràpids, a vela i amb vent favorable fins a Civitavecchia. No hi acostumàvem a fer escala, és un gran port on entren i surten constantment ferris i grans creuers però al fons de tot, a l’antic port fet construir per l’emperador Trajà, hi ha un petit club nàutic tranquil i acollidor. Més agradable que la gran marina de Riva di Traiano i molt proper al centre de la ciutat on hi havia festes i concerts.
Continuàrem cap al nord, amb una mar gairebé en calma, fins a fondejar per a passar la nit al peu de l’Argentario, la gran muntanya unida a terra per unes estretes llengües de sorra que marca la frontera entre el Lazio i la Toscana. L’endemà creuàrem cap a l’illa del Giglio, malauradament no vam poder amarrar al moll del poble, les autoritats hi estaven fent alguna activitat incomprensible i el necessitaven tot, però des del fondeig els tripulants van poder pujar al Castello, la vil·la vella, considerada un dels pobles més bonics d’Itàlia i fer una passejada pel port amb l’Onas fondejat una mica més al sud en un fondejador resguardat però una mica precari.
En la següent singladura navegàrem gairebé tot el dia a motor amb el mar com una bassa d’oli fins a l’illa d’Elba, la més gran de les illes Toscanes, aquest dia només tinguérem temps de fondejar per a fer una capbussada ràpida en una cala abans d’entrar al port fortificat fet construir per Cosimo di Medici a Portoferraio, la capital de l’illa on visqué durant el seu breu primer desterrament Napoleó Bonaparte. Les cases, en el pendent del turó que envolta el port estan encarades al sud, cap a la badia perfectament resguardada i són típicament toscanes amb cobertes de teula, façanes de colors ocres i persianes verdes. Els vespres d’estiu els turistes ens unim a la passejada pel lungomare, les terrasses dels bars s’omplen de senyors i senyores elegants acabats de dutxar i les botiguetes, moníssimes, venen productes superflus mentre la ciutat continua impertorbable fent vida normal i plenament illenca.
Entrà, puntual, el vent del sud que esperàvem i que ens havia fet córrer, navegàrem sota la imponent tossa del Monte Capane (1017 m) i vam poder gaudir de la mar en calma en els fondejadors de la costa nord de l’illa, amb boscos de pins que arriben fins al mar, cales rocoses i algunes platges.
Finalment, en la darrera singladura d’aquesta travessa, vam salpar cap a l’illa de Còrsega un dia ennuvolat i gens estiuenc. El vent bufava amb força 6 i, sense res que l’aturés en tota la mar tirrena, aixecava una mar grossa i fosca que colpejà el veler Onas pel través un cop deixarem enrere Punta Nera i la protecció que oferia l’illa d’Elba. Amb tota la major i la trinqueta hissades navegàrem a més de 9kt, una de les travesses més ràpides d’aquest estiu però, de tant en tant, alguna onada una mica més grossa trencava amb força sobre la banyera i deixava ben xops els tripulants que s’ho prenien amb alegria i bon humor. En menys de quatre hores arribàrem a Bastia, l’antiga capital de Còrsega per amarrar al Vechju Portu, el port vell, un port segur i una mica tronat al peu d’una de les ciutats més interessants i fotogèniques de Còrsega. Aquí esperaríem una nova tripulació amb la qual teníem previst navegar cap a Sardenya i l’estret de Bonifaci la nostra destinació per a les pròximes setmanes, però aquesta és una altra història.
Hem estat cinc setmanes creuant la mar Tirrena de sud a nord, hem fet més de sis-centes milles per les seves aigües, hem fondejat en quasi totes les illes, hem amarrat en desenes de ports i hem passejat i per pobles i grans ciutats. Hem trobat amics i coneguts, hem recordat vivències passades i n’hem viscut moltes de noves. Des de Sicilía fins a la Toscana hem pogut veure com el paisatge i la costa canviaven lleugerament, descobrir les diferències subtils o evidents entre el nord i el sud o, encara més, entre la terra ferma i les illes o entre les grans ciutats i els pobles petits.
Com sempre ens hem sentit a Itàlia com a casa i hem compartit amb els tripulants del veler Onas experiències que recordàrem sempre. Espero que n’hàgiu gaudit tant com nosaltres. Gràcies!!